Ve del llatí dialogus que significa discurs racional, ciència del discurs. En pensar en la valoració d'aquesta paraula, ens ve a la ment una descripció: la conversa entre dues o més persones; tanmateix, si atenem a la seva etimologia ens trobem que per als grecs de l'antiguitat aquest vocable feia referència a: El prefix – dia = “a través de” , “diferents direccions” –. – Logos = Paraula grega que té diversos matisos de significat: Logos és una paraula que meditada, reflexionada o raonada es pot traduir de diverses maneres: parla , paraula , raonament , argumentació , discurs i instrucció; també pot ser entesa com: “intel·ligència” , “pensament” , “sentit” o “el saber” –.

 

La paraula diàleg es pot dir que té un significat d'unió entre les persones. Es contrasta també amb la paraula diable , que ve del grec diabolos , – dia = “a través de” –, – blo =ball=ballein= “llençar” , “llençar mentides” , “llençar unes persones contra les altres” , el significat de les quals etimològic és que llança alguna cosa a través, per això que separa o divideix, crea odis o còlera, enveja, calúmnia, etc.

 

D'aquí la designació dels ponts del diable , que fan referència a diverses dotzenes d'antics ponts de l'època Medieval i segons la tradició popular van ser construïts pel diable –amb la seva ajuda o també en contra dels seus desitjos– per unir-ne dos punts impossibles entre grans muntanyes o costats d´un gran riu. Aquests ponts a causa de la seua difícil construcció s'afonaven repetides vegades fins que finalment aconseguien establir aquesta unió, sortint d'ací l'expressió de: “l'arquitecte havia fet un pacte amb el diable” .

 

L'ús del diàleg fa, doncs, que es construeixi una unió, un pont de comunicació entre les persones mitjançant l'ús de la paraula , el raonament i el discurs. El diàleg anul·la la funció de separació, construeix la unió i la cerca d'alguna cosa.

 

Per exemple, dir que Sòcrates concebia el saber filosòfic com un intercanvi d'idees, en què dues o més persones raonen amb una finalitat: acostar-se a la veritat, per això es basava en dos procediments dialèctics: la ironia i la maièutica; a través de la ironia plantejava preguntes incòmodes i mitjançant la maièutica anava “treient a la llum” el coneixement del seu interlocutor.

 

Avui, en la dimensió terapèutica, el diàleg es converteix en una recerca d'alguna cosa: un acord o pacte entre els interlocutors, un consol espiritual per al que pateix i un nou projecte o un camí de saviesa.